La vall de Golinons ha perdut a la Cristina, una de les poques persones que podien  dir que han nascut a la vall de Golinons. Jo no ho podria assegurar perquè no en tinc documentació al respecte però el meu pare m´ho va dir moltes vegades i m´ho he acabat creient. De la Cristina no en puc dir res dolent, només que tenia una salut bastant delicada desde feia temps que pateix l´asma i a altres enfermetats més greus.

Els records que jo en tinc de petit  són molt pocs i molt breus, però els recordo amb satisfacció, per exemple el record d´un estiu que el meu pare va decidir que jo podia ajudar al Rafael Brossa en el camp fent les feines més sencilles que es poden fer durant unes hores a la tarda o al matí, ja no ho recordo, l´unic record que em queda és que no em van deixar fer servir mai una aixada i tot el que feia era recollir males herbes del camp, ni tan sols recordo si ho feia amb el meu germà gran o amb el petit, només recordo que quan més cansats estavem, venia la  Cristina amb una jerra de llimonada que ens treia la sed i jo la trobava boníssima aquella jerra de llimonada que, de fet, era aigua amb els troços de les llimones que havia exprimit flotant en mig de l´aigua, era donç la llimonada més rustica que es pot arribar a fer. Ara la llimonada auténtica me la faig, de tant en tant, amb el Thermomix i està igualmente molt bona pero no es podrà comparar mai amb la llimonada que em vaig prendre quan vaig fer d´aprenent al camp a les ordres del Rafael Brossa, a part de treure les males herbes tot aquell estiu. També tinc el record d´haver ajudat a recollir les patates al camp, una vegada, amb més gent i va ser bastant entretingut.

Quan aquell estiu vaig recollir les males herbes dels camps de maduixa, recordo també molt vagament el mal d´esquena que venia al cap d´una estona al estar ajupit i de petit ja n´era concient que la vida del camp podia ser molt dura.

Com a segon record curiós que en tinc de la Cristina és que ja de més gran, després de fer el servei militar a Marina, com que tenia poca feina de fotògraf algún dilluns em quedava a menjar a casa dels masovers de Burinons amb el pare que portava fent-ho molts anys i ja ho tenia com a costum ( el meu pare deia de la raça humana que els homes som animals de costums i amb el temps ho he anat comprovant )

Doncs bé, el record que en tinc d´aquells dinars a casa del Rafael Brossa, és que sovint havia carn d´olla, un plat típic català que no he pogut menjar enlloc més i realment era molt bo aquell brou quan feia fred. Després, algun altre dia per dinar  havia monjeta i patata del camp i de segon, conill dels que havian criat i també s´ha de dir que estava molt bo i a mi se´m feia estrany veure com la Cristina no seia amb nosaltres durant el primer plat perquè es dedicava a cuinar la carn del segon plat perquè la tinguessim calent i recient feta,  i només seia a la taula al final quan ja ho tenia tot cuinat i això no quadrava gens amb el que jo havia viscut a casa amb tota la familia sentada a taula al mateix temps. Abans, a casa al Rafel sempre hi havia algun treballador de fora menjant amb ells a la mateixa taula. També se´m feia molt estrany que sovint la tele estigués sempre engegada. Això no ho veia a casa perquè el pare, a l´hora de menjar, només parlavem i la televisió mai es quedava engegada possiblement perquè mai haviem tingut la televisió en el menjador i teniem una taula mitjana a la cuina a on feiem la majoria dels àpats.

Darrerament degut a una enfermat la Cristina semblava estar una mica ausent i cada cop més sovint tenia que passar llargues temporades a l´hospital perquè l´humitat de la masia de Can Golinons no li anava gens bè per la salut delicada que tenia. Pero tot i tenir l´enfermetat de l’alzheimer en un estat bastant avançat, encara em saludava per el meu nom i jo em limitava darrerament a dir-li cap a on anava o què feiem però ja no em quedava mai a petar la xerrada com haviem fet abans, de més jove.

Tot i tenir els meus petits records de la vida de la Cristina trobo que jo no sóc el més adequat per escriure sobre el que va ser la vida de la Cristina perquè els meus records al viure  tota la vida a Barcelona son molt pocs i molt limitats en el temps i des de aquí invito a quasevol que vulgui dir la seva en memòria de la Cristina, que em faci arribar un e-mail a jordibordas@gmail.com i jo publicaré tot el que m´arribi a partir d´ara.